El número 1391 de la revista El Temps d'aquesta setmana publica una entrevista de Salvador Cot i Xevi Camprubí a l'expresident Jordi Pujol. De l’entrevista en podríem sostraure molts titulars i un reguitzell anàlisis ben diverses. Jo voldria centrar-me en una resposta de l'expresident Pujol a una qüestió sobre el concert econòmic. Els periodistes demanen al Sr. Pujol si hi està d'acord amb Xabier Arzallus quan afirma que, durant el Procés Constituent, els catalans s’equivocaren en no fer valer, com els bascs, els drets històrics. La resposta del Sr. Pujol és la següent:
“Jo crec que l'error no ve d'aleshores, sinó de molt més lluny. Els drets històrics s'havien d'haver reclamat ja des del primer moment que van sorgir les reivindicacions nacionalistes, a final del XIX. Haviem d'haver dit: volem les constitucions d'abans del 1714, posades al dia. És un error no haver-ho fet. Però és conseqüència de la pretensió dels catalans de ser moderns, i això dels drets històrics semblava que era de l'any de la picor i que no tenia prestigi. Un dia Gabriel Urralburu em va dir que havien tingut sort que les primeres eleccions a Navarra les hagués guanyat la UCD, perquè ells, els socialistes navarresos, volien suprimir el concert econòmic, ja que el trobaven antiquat. Tots havien llegit llibres sobres sistemes fiscals moderns, i tot allò -que venia de l'edat mitjana i de les guerres carlines- ho consideraven una vergonya. Per això, Urralburu em deia que havien tingut sort de perdre aquelles eleccions, perquè després es van adonar que allò del concert era una ganga i ja no van discutir-ho més. Aquí a Catalunya passava una mica això`. Tothom volia ser modern.”
Aquesta resposta m'ha fet venir al cap dues reflexions sobre el socialistes i sobre les preteses virtuts de la modernitat. Em costa molt d’imaginar amb quina actitud un individu, o encara pitjor, tot un col·lectiu pot celebrar el fet de no voler evolucionar, a consciència. Que els socialistes bascos -els del PSE i els del PSN navarrès- hagin après quines són les virtuts del Concert o del Conveni, però que en neguin sistemàticament l’extensió a altres realitats, és una declaració d’estupidesa eterna i d’obstinació il·lògica. N’afirmen les seves virtuts, però es neguen a acceptar-les! Encara bo que no van actuar de la mateixa manera amb altres temes i el sufragi femení!
Reconec que m'agrada que hom tingui capacitat de reconèixer les errades; les pròpies i les alienes. I de fet, Catalunya va cometre una errada rebutjant el concert.
Entenc que en una època de canvi i de transformació, i fins i tot d'eufòria - com ho va ser la Transició-, els polítics no miressin cap al passat per a recuperar-ne els elements simbòlics, elements d’un ahir que es volia superar. És molt fàcil d’entendre si no oblidem que parlem d'una societat on l'esquerra, fos catalana o espanyola, era la força intel·lectual que marcava les bases del disseny de la nova societat. Pot ser que l'errada de Catalunya no hagi estat la d’oblidar el seu passat, sinó la de creure massa en el futur. I mentrestant, que va fer, però, la classe política? va saber mantenir-se aliena als influxos dels nous temps? Suposo que, davant la situació del nou o renovat autogovern, ja els era prou vast el desafiament a què s’afrontava el país, com per assumir, d’afegitó, les responsabilitats de bell nou que comportaria el Concert. Cal no oblidar el següent: el concert són drets, però també són deures. Tot recordant, no eren pas poques les veus, a Euskadi, que preferien que fos l'administració central qui assumís els riscos de la gestió d'allò que anomenàvem Concert. Igualment, segurament hi havien sectors catalanistes que pensaven el mateix.
En definitiva, sembla que per avançar en positiu, haurem d’aprendre a caminar d'esquenes: sempre cap endavant, però tot mirant enrere.
FUNDACIÓ CATDEM. Blog Dret a Decidir. 2011/02/09
