Quan parlem d'independència sempre topem amb dos temes constants; el perquè i el com hem d'aconseguir-la. Molt recentment, dues aportacions magistrals han mirat de donar resposta a aquestes preguntes. Per una banda, l'expresident Jordi Pujol ha revolucionat el país amb un article titulat "Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec" I de l'altra, i amb data d'ahir, el filòsof Ferran Sáez publicava un article al diari Avui titulat "Una mina d'or".
Els independentistes ens assemblem cada cop més als socialistes: n'hi ha de realistes i n'hi ha d'utòpics. Els utòpics són els qui plantegen la consecució de la independència com una realitat factible a curt termini, mitjançant vies unilaterals amb, al meu parer, poques possibilitats de dur-se a terme amb èxit. Simplificant, són independentistes més moguts pel cor, que no pas pel cap. En canvi, els realistes són els qui refreden la passió i supediten els objectius a la realitat, tot recordant que Catalunya no és encara un fet tangible, com tots dos blocs voldrien.
Jo em considero més a la vora dels independentistes utòpics. Ho reconec. He crescut en un ambient polític al País Basc on el realisme no està gaire en voga. De fet, els bascs, de mena, som una mica utòpics. Tanmateix, procuro d'aprendre'n, de les experiències i del passat. I reconec que tot el que va succeir amb el conegut "Plan Ibarretxe" va obrir-me els ulls, de cop. Proposar estratègies polítiques que no s'adeqüen al context polític real és una imprudència destinada a no aconseguir els objectius que pretén. Destinada al fracàs. I el fracàs genera frustració.
L'opinió de'n Jordi Pujol, és la constatació de l'evidència. És el recorregut lògic d'una persona que ha cregut més en la creació que en el trencament. Poques vegades he compartit les opinions de l'expresident, però en reconec l'ingent esforç, fins i tot, de pedagogia que ha conreat a la Plana castellana. Malgrat tot, a la Plana mai no l'han entès. De fet, mai no han volgut entendre'l. En el seu article evidencia la lògica del qui constata que ja no hi ha res a fer; que, malauradament, el nacionalisme espanyol no ha evolucionat gens des de la Generació del 98. Evidentment, una figura política que va construir l'autogovern català pràcticament del no-res, no caurà ara en discursos utòpics. Ben al contrari, parla de construcció diària, de guanyar majories i de fer país. Té molt clar on hem d'arrivar i com: Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé. Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència".
En Ferran Sáez fa una aportació dobre la qüestió dels ritmes. És capaç de fotografiar magistralment l'estat actual de l'independentisme, amb el debat dels ritmes i de la impaciència de la causa catalana. Expressa, molt millor del què un servidor podrà fer mai, aquesta mateixa idea: - Senyors, estem d'acord en l'objectiu, però fem-ho bé!
No voldria oblidar-me d'un tercer grup d'independentistes igualment destacat: els independentistes-express. Són aquells -pretesament- independentistes encarregats de criticar qualsevol acció de la resta, al·legant que ho fem TOT malament. Sempre. O que no fem prou. O que ho fem massa tard, massa ràpid, massa gran o massa petit. Són els primers en alçar-se per criticar els qui, com en Ferran, volen racionalitzar la política en funció de la realitat. I és clar, són els darrers en fer propostes i en debatre-les seriosament.
Quedem-nos amb la frase del mestre: "Una majoria social real, no imaginària, i un context internacional favorable. A la mina d'or, s'hi arriba per aquest camí".
FUNDACIÓ CATDEM. Blog Dret a Decidir. 2011/01/26
