Recull de comunicats i articles sobre el final d'ETA al web de CatDem
24 d’oct. 2011
22 d’oct. 2011
Entrevista Canal 3 24
Entrevista del 21-10-2011 al Canal 3 24 de la Tv de Catalunya amb motiu del cessament de l'activitat armada d'ETA
21 d’oct. 2011
ETAren amaiera
Gaur, 2011ko urriak 20, ETA-k bere iharduera armatuaren etenaldia iragarri du.
Alderdien erreakzioak:
Els Matins TV3
Tertúlia amb motiu de la Declaració d'ETA del fí de la seva activitat armada. 21-10-2011
4 d’oct. 2011
Entrevista Mahmud Abbas
Ens van equivocar. L'error va ser nostre. De tot el món àrab. Hauríem d'haver acceptat la resolució de l'ONU del 1947. Com a resultat de la partició, es van funda Israel i l'Estat de Palestina no. Però per què ens castiguen per això durant 63 anys?
Entrevista a La Vanguardia de Mahmud Abbas. 04-10-2011
24 d’ag. 2011
Tertúlia Catalunya Radio
Tertúlia amb Martin Aranburu, Antoni Traveria i Josep Maria Ramirez al Matí de Catalunya Radio.
Tertúlia Catalunya Radio
Tertúlia amb Martin Aranburu, Antoni Traveria i Josep Maria Ramirez al Matí de Catalunya Radio.
Tertúlia Catalunya Radio
Tertúlia amb Martin Aranburu, Antoni Traveria i Josep Maria Ramirez al Matí de Catalunya Radio.
20 de jul. 2011
Tertúlia Catalunya Radio
Tertúlia amb Martin Aranburu, Antoni Traveria i Josep Maria Ramirez al Matí de Catalunya Radio.
17 de juny 2011
1 de juny 2011
Bildu: sorpresa relativa
La pèrdua de vots del PSOE i el resultat de Bildu han transformat la realitat institucional al País Basc. Convé aclarir el resultat obtingut per Bildu. Si analitzem les darreres eleccions municipals, on Batasuna es va poder presentar en situació d'alto el foc d'ETA, l'any 1999, Euskal Herritarrok (nom de Batasuna) va tenir 275.440 vots, als quals hauríem d'afegir els vots que l'any 1999 Eusko Alkartasuna hauria pogut aconseguir si no s'hagués presentat en coalició amb el PNV. Per tant, la suma d’EA i Batasuna hauria estat molt a prop dels 313.231 vots obtinguts ara, el 2011. Darrere dels vots de Bildu, doncs, no hem de veure cap revolució política o un canvi de fons en la sociologia política del País Basc. Bildu ha guanyat on històricament guanyava Batasuna o Eusko Alkartasuna. La situació en molts ajuntaments del país s'ha, doncs, normalitzat.
El PSE i el PSN han estat arrossegats també per la davallada dels socialistes. Ha perdut a les quatre províncies i perdrà ajuntaments importants en els quals governava, com ara Vitòria i Sant Sebastià.
Com es tradueix aquest resultat en la governabilitat del país? La Diputació Foral de Biscaia continuarà en mans del PNV, institució on només PSE, PP i Bildu junts podrien desbancar el PNV. A Alaba, és molt possible que el PNV continuï governant el territori, si tenim en compte que la suma de PNV, Bildu i Ezker Batua és superior a la de PP i PSE. Guipúscoa podria deixar de ser del PNV: La primera força , Bildu, podria ser desallotjada del poder si el PSE i el PNV arribessin a un acord que les bases del PNV no compartirien. A Navarra, el Partit Socialista (PSN) torna a tenir la clau de la governabilitat tot i els descens. El PSN podria gaudir de la presidència de Navarra amb el suport de Bildu, Nafarroa Bai i Izquierda-Ezkerra però, un cop més, sembla clar que el PSN preferirà regalar la presidència a UPN. L'únic dubte és si formarà part del govern o no.
A nivell municipal, el cap de llista de la llista més votada és escollit alcalde si no s'aconsegueix una majoria absoluta alternativa. En conseqüència, el PP governarà a Vitòria, el PNV a Bilbao i UPN a Pamplona. En el cas de Sant Sebastià, el candidat del PNV podria recollir el suport de PSE i PP per desbancar Bildu, tot i que costa de creure aquesta possibilitat. A nivell municipal, els canvis més destacables es donaran on Bildu torni a recuperar alcaldies que ja van governar Batasuna o EA: Llodio, Gernika, Bermeo, Lekeitio, Mondragon, Tolosa, Zarautz, Alsasua o Vera de Bidasoa en són les més destacades. Per la resta, tant peneuvistes, socialistes, populars i regionalistes navarresos d’UPN continuen governant als municipis on ja manaven.
Les eleccions han estat un impuls per al procés de pau: han normalitzat les institucions i han reforçat el discurs de tots aquells que volen fer política amb vies exclusivament polítiques. Crec que el futur d'Euskadi i Navarra és ara una mica més optimista.
Butlletí nº 256 del Centre d'Estudis Jordi Pujol. 2010/06/01
31 de maig 2011
Article al Butlletí del Centre Jordi Pujol
Un dels elements diferenciadors d’aquest alto el foc respecte d’altres és que la decisió d’ETA és posterior a la iniciativa política de l’esquerra abertzale, cosa que, del 1978 ençà, no havia passat mai. ETA no ha cedit mai la iniciativa política a l’entorn sinó que mitjançant l’ús de la violència ha volgut forçar la negociació política amb el govern de Madrid. Les treves dels anys 1986, 1996 i 2006 es van decretar a canvi d’encetar negociacions (el 1996 amb el PP a Zurich i el 1986 amb el PSOE a Alger), o bé a canvi d’acords previs amb el govern de Madrid, com va passar amb la treva del 2006, acordada amb el govern de Rodríguez Zapatero. En aquests casos, el trencament de la treva va ser provocat per la fallida de les negociacions o per l’incompliment dels acords pactats, cosa que va justificar, per exemple, el trencament de la treva del 1999: segons ETA, el PNV i Eusko Alkartasuna, no van respectar els acords preestablerts.
Ara no hi ha compromisos per part de ningú, i, per tant, ETA no podrà argumentar cap incompliment per justificar un futur canvi de la decisió presa. Una decisió que es deu al canvi que ha experimentat el món etarra. A més, Euskadi ha canviat. I molt. La capacitat d’agitació de l’esquerra abertzale ha minvat i cada cop és més reduït el nombre de persones que comparteixen el diagnòstic d’ETA. Els partits nacionalistes democràtics ofereixen, tant en el discurs com en la praxi, una via per poder vehicular les reivindicacions independentistes delsabertzales. Tot plegat ha fet que la demanda d’abandonar la lluita armada hagi crescut exponencialment entre els que abans la defensaven. Aquest procés de convenciment (que és estratègic i en cap cas ètic) sobre l’ús exclusiu de la política ha estat acompanyat per altres partits bascos que han ajudat a l’acceleració d'aquesta decisió oferint-se per fer de l’independentisme democràtic la força política quantitativament i qualitativament clau en el panorama polític basc. Així hem d’entendre el procés de col•laboració de forces democràtiques com Eusko Alkartasuna, Aralar o Alternatiba amb l’esquerra abertzale.
I d’ara en endavant, què? En el comunicat fet públic, ETA feia seu el full de ruta dissenyat per l’esquerra abertzale. Això és: procés de negociació entre partits polítics (una taula per a la Comunitat Autònoma Basca i un altra per a Navarra), consulta a la població i respecte per part dels governs de l’acord aconseguit. L’acceptació d’ETA d’aquesta estratègia vol dir que accepta convertir-se en actor secundari i que per tant deixa en mans de l’esquerra abertzale la capacitat negociadora. A diferència del que es diu a Madrid, ETA no demana cap preu polític per deixar les armes. La pilota és al sostre del País Basc. Tanmateix, és clar que l’actitud del govern de Madrid pot ser beneficiosa o perjudicial segons què es faci. De fet, el govern té dues oportunitats per propiciar un bon ambient polític per a la consecució de la pau: el compliment de la llei sobre matèria penal-presos i la legalització de les llistes electorals que presenti l’esquerra abertzale per a les eleccions municipals.
Tot plegat, doncs, em fa ser optimista. Optimista perquè crec que ETA s’ha adonat que la violència ja no té sentit. Tard, però ho ha vist. No puc evitar pensar en els anys de patiment que el conflicte armat basc ha creat: víctimes mortals, exiliats, torturats, segrestats, perseguits, etc. Afortunadament, però, la idea d’una Euskadi en pau on totes les idees siguin possibles cada cop és més real.
Article del dia 18 de gener de 2011 sobre la treva d'ETA publicat al Butlletí número 238 del Centre d'Estudis Jordi Pujol.De la imagen prudente a la positiva
La campaña electoral catalana ya está a punto de llegar al final. Los partidos ya preparan sus grandes actos multitudinarios finales con la esperanza de motivar a algún votante que todavía dude sobre si votar o no, y en caso de hacerlo, a qué formación.
La campaña de CiU ha estado muy ajustada al objetivo real de la federación nacionalista para esta campaña: no cometer errores. La campaña de promoción del propio proyecto ha durado cuatro años, en un marco de paulatino pero constante desgaste del gobierno tripartito. De hecho, la percepción generalizada sobre la conveniencia de un cambio en el gobierno de la Generalitat no se ha debido tanto a los méritos de la oposición de CiU (salpicada por casuísticas incómodas como el Caso Palau) como a la negativa imagen que el Gobierno ha transmitido a su electorado: desunión entre los socios de gobierno, ausencia de liderazgo, incapacidad de influencia, ineficacia de gestión y un largo etcétera que han marcado para el PSC y ERC un largo vía crucis. En esta disyuntiva, Artur Mas ha jugado el papel del candidato prudente, ajeno a la euforia de sus propias filas, manteniendo un rictus respetuoso pero seguro de sí mismo y de las propias propuestas. Ha sabido hacer girar la campaña entorno a sí mismo, desbancando al president Montilla del papel de actor principal de la campaña. Un dato sintomático que ilustra esta idea: Artur Mas ha sido el candidato que más propuestas de acuerdo ha recibido del resto de partidos.
La campaña del PSC ha estado marcada especialmente por los chocantes vídeos realizados, la presencia de cargos del PSOE cada día de la campaña y, obviamente, la figura de Montilla. El PSC ha hecho malabarismos: ante el descrédito del tripartito hizo público su deseo de no repetir esa fórmula (a pesar de ser su única posibilidad real de poder repetir mandato); ha procurado hacer un discurso basado en la justicia social al mismo tiempo que daba protagonismo a sus compañeros del PSOE enfrascados en una reforma laboral y de pensiones inexplicable desde la óptica de la justicia social; y ha visto cómo Montilla ha intentado desarrollar su imagen de hombre normal.
Una ERC temerosa del factor Solidaritat y Reagrupament ha intentado salvar los muebles en la medida de lo posible. Su llamada al voto para evitar que el PP sea la tercera fuerza del país dice mucho de los objetivos marcados para la campaña. Las expectativas no son buenas, y ante la posible perdida de peso, ERC piensa más en unos resultados que no provoquen unas luchas intestinas que puedan lacrarla ante las municipales del año que viene.
PP y Ciutadans compiten por el mismo mercado. Los primeros, temerosos también del factor Anglada y su proyecto de Plataforma per Catalunya (impactante la imagen de un skin entre el público con un tatuaje que decía White Power) han endurecido su mensaje sobre la inmigración. Ciutadans, que comenzó la legislatura con tres escaños y la acabó con uno, intentará sobrevivir con el único mensaje de protección del castellano.
En general, considero que hemos sido testigos de una campaña bastante limpia. El debate ha sido más sobre propuestas que sobre actuaciones, y gracias a ello, no hemos caído en personalismos que en nada ayudan. La abstención se prevé importante. De hecho, uno de los grandes desafíos del nuevo gobierno será volver a crear, poco a poco, una imagen más positiva de la política.
DEIA publikatutako artikulua. 2010/11/27
30 de maig 2011
Balance del Tripartit
EL principio básico de todo politólogo es poder analizar los acontecimientos políticos que nos rodean desde una perspectiva alejada de los hechos que hemos de analizar. Los politólogos hemos de ser observadores de la política y no, en cambio, actores activos que participen en ella. En consecuencia, el análisis sobre la gestión de un gobierno tiene que basarse en parámetros objetivos para poder comparar cuáles eran los objetivos iniciales y cuáles han sido los resultados finales obtenidos. En este sentido, la valoración del tripartito no puede ser más que negativa.
El segundo tripartito, formado de nuevo por la coalición PSC-CpC, ERC e ICV-EUiA, mantuvo la misma apuesta estratégica que el primer tripartito: aliarse desde la izquierda. Esta apuesta, deseada inicialmente por socialistas y eco-socialistas, encontró otra vez en ERC un aliado que les permitió constituir una mayoría parlamentaria en contra de la federación que había ganado las elecciones: CiU. ERC, como ya hizo en el primer tripartito, volvió a justificar su apuesta en clave social, aunque esta vez añadió un nuevo motivo: acercar el PSC a planteamientos más catalanistas. Además, ERC esperaba que cuatro años más de oposición de CiU supusieran una crisis interna en la federación nacionalista que favoreciera a los republicanos. Se trataba de trastocar el mapa político nacionalista catalán a su favor. Así pues, los objetivos de la alianza eran meridianos: reivindicar un giro a la izquierda en la actuación de gobierno y reforzar a ERC por encima de CiU.
Girar a la izquierda una actuación de gobierno quiere decir cambiar las prioridades de actuación y las formas de llevarlas a cabo, es decir, establecer objetivos tanto cualitativos como cuantitativos en la actuación de gobierno que afecten, principalmente, a los servicios públicos; a priorizar acciones encaminadas a eliminar la exclusión social; fomentar la actividad económica y social del sector público y, finalmente, socializar la actuación pública mediante el fomento de la participación de la sociedad civil en las esferas de decisión política. La propia Generalitat nos ofrece datos sobre lo realizado en este aspecto: 17.000 nuevos maestros de escuela; 40.000 plazas nuevas de guardería; la construcción de 8 hospitales, 123 centros de salud, 52 comisarías y 18 palacios de justicia; 132.000 beneficiarios de las ayudas de la Ley de Dependencia; 500.000 personas que en situación de desempleo han accedido a la formación; 62.000 personas han recibido ayudas para el alquiler o la hipoteca y se ha iniciado la construcción de 54.000 viviendas protegidas; se han creado nuevos regadíos; se ha disminuido el kilometraje total con peajes así como las víctimas por accidente de tráfico y se han construido 18 nuevas estaciones de metro en Barcelona.
Estos datos han de ser complementados con una serie de consideraciones que nos permitan valorar de un modo más apropiado la actuación del gobierno.
Primera consideración. Las actuaciones públicas han superado las posibilidades financieras del país. El déficit de 5.256 millones de euros del año 2009 es una buena prueba de ello. A pesar del aumento de la presión fiscal, el gasto ha sido tal que la urgencia por encontrar recursos financieros inmediatos ha obligado a la Generalitat a endeudarse todavía más con la emisión de bonos de la Generalitat.
Segunda consideración. Las inversiones en infraestructuras no han compensado el déficit crónico de inversión por parte del Estado español. De hecho, se constata un descenso progresivo durante esta legislatura: 557,1 millones (2007); 829,4 millones (2008); 707,2 millones (2009) y 661,7 millones (2010). Este descenso demuestra la incapacidad de negociación del Gobierno de la Generalitat, que no ha querido o no ha podido utilizar la supuesta influencia del PSC sobre el PSOE en las Cortes de Madrid.
Tercera consideración. La pretensión izquierdista del Gobierno se ha encontrado con un grave problema. A pesar de los recursos destinados, la realidad es que el porcentaje del total del presupuesto de la Generalitat destinado a políticas sociales ha disminuido desde 2003. Si en 2003 fue un 55,5% del total, este año ha sido del 54%, que aumenta a su vez respecto a los años 2007 y 2009, que fue del 54% y del 51,6% respectivamente. Este descenso del total de los recursos utilizados para las políticas públicas ha ido acompañado, en cambio, por un incremento del 61% desde 2003 del personal relacionado directa o indirectamente con las empresas públicas que implementan estas políticas. El aumento de personal, combinado con el descenso de recursos utilizables, ha tenido una consecuencia inevitable: la ineficacia.
Cuarta y última consideración. Las ayudas a viudas o menores han sido ridículos. En cuatro años, la pensión por viudedad ha aumentado 7 euros mensuales y las familias reciben 36 euros más por niño que hace cuatro años. La Sanidad ha sido otro aspecto importante de la gestión del Gobierno. A pesar de la introducción del céntimo sanitario, el tiempo de espera en la sanidad publica catalana es muy superior a la media española.
Más allá de la gestión, a la hora de hacer balance del Tripartito es necesario hablar, también, de la proyección de la imagen del Gobierno, teniendo en cuenta que ha tenido una responsabilidad directa en la desafección política que predomina en Cataluña. De hecho, el Gobierno no ha sabido crear confianza. Más bien al contrario. El Tripartito no ha sabido gestionar el acuerdo entre tres partidos políticos diferentes, que seguramente eran demasiado diferentes entre ellos. Las tensiones entre unos y otros han sido constantes y el president no ha jugado su papel de autoridad interna cohesionadora, ni tan siquiera en aspectos tan importantes como la Ley de Educación.
Los tres partidos han hecho uso del gobierno en beneficio propio. Preservar el propio perfil y contentar al electorado respectivo han sido las prioridades por encima del buen funcionamiento del Gobierno. Cada departamento de la Generalitat se ha convertido en un compartimiento estanco, lo que ha debilitado la figura del president y ha generalizado la sensación de desgobierno. Sensación más profunda en el caso del PSC debido a la sumisión a los intereses del PSOE.
La evolución, o involución, del autogobierno ha dominado la ultima legislatura. Según fuentes del Gobierno, el Estado ha transferido a la administración catalana 19 competencias. Aunque la oposición las reduce a 11, es evidente que es un número muy inferior a los 40 traspasos que el acuerdo tripartito preveía conseguir durante esta última legislatura. Los recursos presentados al Tribunal Constitucional contra el Estatuto dieron paso a cuatro años de incertidumbre que la sentencia, contraria al autogobierno catalán, agravó.
El hecho de menospreciar, y finalmente rechazar, la voluntad democrática expresada por el pueblo de Cataluña en referéndum ha tenido su efecto: hoy en día un mayor número de catalanes dudan del encaje de Cataluña en España. Y en este sentido, el Gobierno tripartito no ha podido liderar la respuesta a la sentencia del Tribunal Constitucional por los constantes desacuerdos entre los socios y por la incapacidad del PSC de enfrentarse al PSOE en Madrid. En una de las situaciones políticas más complicadas desde la llegada de la democracia, el Gobierno se ha visto superado por los hechos y por la sociedad civil, cuestión que ha hecho más evidente que nunca que este Gobierno no ha sabido liderar el país.
Un gobierno formado en clave izquierdista para aparcar la reivindicación nacionalista ha sido superado por el determinante debate del autogobierno. ERC ha salido más perjudicada en esta disyuntiva que las otras dos fuerzas del gobierno. Su apuesta por nacionalizar al PSC ha resultado un fracaso, hasta el punto que la actual campaña socialista se decanta más que nunca por dejar de lado su carácter más catalanista, sin olvidar el enorme costo interno que esta apuesta ha tenido para ERC: la escisión del sector más nacionalista. La apuesta de ERC responde a dos posibles claves: la incapacidad para hacer la lectura política correcta en cada momento, o bien, a pesar de hacerla, optar por mantenerse en el Gobierno por encima de cualquier otra consideración.
Fracaso y decepción. Este es el balance del tripartito de José Montilla. Es posible que Cataluña necesitara conocer cuáles eran los límites de la alianza de los partidos PSC-CpC, ERC y ICV-EUiA. El primer tripartito ya demostró que la apuesta no había sido muy positiva para el país. Por esta razón, el segundo tripartito nació con más oposición que el primero. El resultado final es evidente incluso para el president Montilla: es una fórmula agotada. Cuestión que invita al cambio. La historia es una concatenación de etapas y fases. La del Tripatit, por tanto, ya ha pasado.
DEIA egunkarian publikatutako artikulua. 2010/11/23
9 de febr. 2011
Caminar d'esquenes
El número 1391 de la revista El Temps d'aquesta setmana publica una entrevista de Salvador Cot i Xevi Camprubí a l'expresident Jordi Pujol. De l’entrevista en podríem sostraure molts titulars i un reguitzell anàlisis ben diverses. Jo voldria centrar-me en una resposta de l'expresident Pujol a una qüestió sobre el concert econòmic. Els periodistes demanen al Sr. Pujol si hi està d'acord amb Xabier Arzallus quan afirma que, durant el Procés Constituent, els catalans s’equivocaren en no fer valer, com els bascs, els drets històrics. La resposta del Sr. Pujol és la següent:
“Jo crec que l'error no ve d'aleshores, sinó de molt més lluny. Els drets històrics s'havien d'haver reclamat ja des del primer moment que van sorgir les reivindicacions nacionalistes, a final del XIX. Haviem d'haver dit: volem les constitucions d'abans del 1714, posades al dia. És un error no haver-ho fet. Però és conseqüència de la pretensió dels catalans de ser moderns, i això dels drets històrics semblava que era de l'any de la picor i que no tenia prestigi. Un dia Gabriel Urralburu em va dir que havien tingut sort que les primeres eleccions a Navarra les hagués guanyat la UCD, perquè ells, els socialistes navarresos, volien suprimir el concert econòmic, ja que el trobaven antiquat. Tots havien llegit llibres sobres sistemes fiscals moderns, i tot allò -que venia de l'edat mitjana i de les guerres carlines- ho consideraven una vergonya. Per això, Urralburu em deia que havien tingut sort de perdre aquelles eleccions, perquè després es van adonar que allò del concert era una ganga i ja no van discutir-ho més. Aquí a Catalunya passava una mica això`. Tothom volia ser modern.”
Aquesta resposta m'ha fet venir al cap dues reflexions sobre el socialistes i sobre les preteses virtuts de la modernitat. Em costa molt d’imaginar amb quina actitud un individu, o encara pitjor, tot un col·lectiu pot celebrar el fet de no voler evolucionar, a consciència. Que els socialistes bascos -els del PSE i els del PSN navarrès- hagin après quines són les virtuts del Concert o del Conveni, però que en neguin sistemàticament l’extensió a altres realitats, és una declaració d’estupidesa eterna i d’obstinació il·lògica. N’afirmen les seves virtuts, però es neguen a acceptar-les! Encara bo que no van actuar de la mateixa manera amb altres temes i el sufragi femení!
Reconec que m'agrada que hom tingui capacitat de reconèixer les errades; les pròpies i les alienes. I de fet, Catalunya va cometre una errada rebutjant el concert.
Entenc que en una època de canvi i de transformació, i fins i tot d'eufòria - com ho va ser la Transició-, els polítics no miressin cap al passat per a recuperar-ne els elements simbòlics, elements d’un ahir que es volia superar. És molt fàcil d’entendre si no oblidem que parlem d'una societat on l'esquerra, fos catalana o espanyola, era la força intel·lectual que marcava les bases del disseny de la nova societat. Pot ser que l'errada de Catalunya no hagi estat la d’oblidar el seu passat, sinó la de creure massa en el futur. I mentrestant, que va fer, però, la classe política? va saber mantenir-se aliena als influxos dels nous temps? Suposo que, davant la situació del nou o renovat autogovern, ja els era prou vast el desafiament a què s’afrontava el país, com per assumir, d’afegitó, les responsabilitats de bell nou que comportaria el Concert. Cal no oblidar el següent: el concert són drets, però també són deures. Tot recordant, no eren pas poques les veus, a Euskadi, que preferien que fos l'administració central qui assumís els riscos de la gestió d'allò que anomenàvem Concert. Igualment, segurament hi havien sectors catalanistes que pensaven el mateix.
En definitiva, sembla que per avançar en positiu, haurem d’aprendre a caminar d'esquenes: sempre cap endavant, però tot mirant enrere.
FUNDACIÓ CATDEM. Blog Dret a Decidir. 2011/02/09
26 de gen. 2011
Em declaro realista
Quan parlem d'independència sempre topem amb dos temes constants; el perquè i el com hem d'aconseguir-la. Molt recentment, dues aportacions magistrals han mirat de donar resposta a aquestes preguntes. Per una banda, l'expresident Jordi Pujol ha revolucionat el país amb un article titulat "Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec" I de l'altra, i amb data d'ahir, el filòsof Ferran Sáez publicava un article al diari Avui titulat "Una mina d'or".
Els independentistes ens assemblem cada cop més als socialistes: n'hi ha de realistes i n'hi ha d'utòpics. Els utòpics són els qui plantegen la consecució de la independència com una realitat factible a curt termini, mitjançant vies unilaterals amb, al meu parer, poques possibilitats de dur-se a terme amb èxit. Simplificant, són independentistes més moguts pel cor, que no pas pel cap. En canvi, els realistes són els qui refreden la passió i supediten els objectius a la realitat, tot recordant que Catalunya no és encara un fet tangible, com tots dos blocs voldrien.
Jo em considero més a la vora dels independentistes utòpics. Ho reconec. He crescut en un ambient polític al País Basc on el realisme no està gaire en voga. De fet, els bascs, de mena, som una mica utòpics. Tanmateix, procuro d'aprendre'n, de les experiències i del passat. I reconec que tot el que va succeir amb el conegut "Plan Ibarretxe" va obrir-me els ulls, de cop. Proposar estratègies polítiques que no s'adeqüen al context polític real és una imprudència destinada a no aconseguir els objectius que pretén. Destinada al fracàs. I el fracàs genera frustració.
L'opinió de'n Jordi Pujol, és la constatació de l'evidència. És el recorregut lògic d'una persona que ha cregut més en la creació que en el trencament. Poques vegades he compartit les opinions de l'expresident, però en reconec l'ingent esforç, fins i tot, de pedagogia que ha conreat a la Plana castellana. Malgrat tot, a la Plana mai no l'han entès. De fet, mai no han volgut entendre'l. En el seu article evidencia la lògica del qui constata que ja no hi ha res a fer; que, malauradament, el nacionalisme espanyol no ha evolucionat gens des de la Generació del 98. Evidentment, una figura política que va construir l'autogovern català pràcticament del no-res, no caurà ara en discursos utòpics. Ben al contrari, parla de construcció diària, de guanyar majories i de fer país. Té molt clar on hem d'arrivar i com: Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé. Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència".
En Ferran Sáez fa una aportació dobre la qüestió dels ritmes. És capaç de fotografiar magistralment l'estat actual de l'independentisme, amb el debat dels ritmes i de la impaciència de la causa catalana. Expressa, molt millor del què un servidor podrà fer mai, aquesta mateixa idea: - Senyors, estem d'acord en l'objectiu, però fem-ho bé!
No voldria oblidar-me d'un tercer grup d'independentistes igualment destacat: els independentistes-express. Són aquells -pretesament- independentistes encarregats de criticar qualsevol acció de la resta, al·legant que ho fem TOT malament. Sempre. O que no fem prou. O que ho fem massa tard, massa ràpid, massa gran o massa petit. Són els primers en alçar-se per criticar els qui, com en Ferran, volen racionalitzar la política en funció de la realitat. I és clar, són els darrers en fer propostes i en debatre-les seriosament.
Quedem-nos amb la frase del mestre: "Una majoria social real, no imaginària, i un context internacional favorable. A la mina d'or, s'hi arriba per aquest camí".
FUNDACIÓ CATDEM. Blog Dret a Decidir. 2011/01/26
Subscriure's a:
Missatges (Atom)