El principi bàsic de tot politòleg és poder analitzar els esdeveniments polítics que ens envolten amb una perspectiva aliena als fets que hem d’analitzar. Els politòlegs hem de ser observadors de la política i no pas agents actius que hi participen. En conseqüència, l’anàlisi sobre la gestió d’un govern ha de basar-se en paràmetres objectius per poder comparar quins eren elso bjectius inicials i quins han estat els resultats finals obtinguts.
El segon tripartit, format de nou per la coalició de PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA, va mantenir la mateixa aposta estratègica que el primer tripartit: aliar-se des de la coincidència d’esquerres. Aquesta aposta, molt del gust del PSC-CpC i ICV-EUiA, un altre cop va trobar en ERC un aliat que els va permetre constituir una majoria parlamentària en contra de la federació que havia guanyat les eleccions: CiU. ERC, doncs, com ja havia fet amb el primer tripartit, va tornar a justificar el seu gest en clau social, tot i que va afegir-hi una altra aposta estratègica: apropar el PSC a plantejaments més catalanistes. A més, ERC esperava que quatre anys més d’oposició de CiU anirien acompanyats d’una crisi interna de la federació nacionalista que els afavoriria. Es tractava de capgirar el mapa polític nacionalista català a favor dels republicans. Així doncs, els objectius de l’aliança governamental eren molt clars: reivindicar un gir esquerrà en l’actuació de govern i enfortir ERC per damunt de CiU.
Intentar fer un gir esquerrà en l’actuació d’un govern vol dir canviar les prioritats d’actuació i les formes de dur-les a terme. Establir uns objectius en l’acció de govern que siguin tant qualitatius com quantitatius i que afectin, principalment, als serveis públics; prioritzar accions encaminades a eliminar l’exclusió social; fomentar l’activitat econòmica i social del sector públic i, finalment, socialitzar l’actuació pública mitjançant el foment de la participació de la societat civil en les esferes de decisió política. La mateixa Generalitat ens ofereix dades sobre què ha fet en aquest respecte: 17.000 nous mestres d’escola; 40.000 noves places d’escola bressol; la construcció de vuit hospitals, 123 centres de salut, 52 noves comissaries i 18 palaus de justícia; 132.000 persones s’han beneficiat dels ajuts de la llei de dependència; 500.000 persones en atur han accedit a la formació; 62.000 famílies han rebut ajuts per al lloguer o la hipoteca i s’ha iniciat la construcció de 54.000 habitatges protegits; s’han creat nous regadius; s’ha disminuït el quilometratge amb peatges i les víctimes a la carretera i s’han construït 18 noves estacions de metro a Barcelona. És clar que aquestes dades oficials, recollides en l’informe fet públic pel president Montilla sobre el balanç de la gestió del seu govern, cal emmarcar-les temporalment, perquè moltes d’aquestes coses ja estaven planificades prèviament, i també s’han de posar en relació amb l’augment dels recursos propis.
Aquestes dades cal complementar-les, però, amb altres consideracions per poder valorar correctament l’actuació governamental.
Primera consideració. Les actuacions públiques s’han dut a terme per sobre les possibilitats financeres del país. El dèficit de 5.256 milions d’euros de l’any 2009 n’és una bona prova. Tot i l’augment de la pressió fiscal, la despesa ha estat de tal magnitud, que la urgència per trobar recursos financers immediats ha obligat a la Generalitat a endeutar-se encara més amb l’emissió de bons de la Generalitat.
Segona consideració. Les inversions en infraestructures no han pogut compensar el dèficit crònic d’inversió per part de l’estat espanyol. De fet, hi ha un descens progressiu durant tots aquests anys: de 557,1 milions l’any 2007; 829,4 milions l’any 2008; 707,2 milions l’any 2009 i 661,7 milions enguany. Aquest descens demostra la incapacitat de negociació del Govern de la Generalitat, que no ha volgut o no ha pogut fer valer la possible d’influència del PSC sobre el PSOE, ni ha estat decisiu a les Corts de Madrid.
Tercera consideració. La pretensió esquerrana del Govern s’ha topat amb un greu problema. Tot i els recursos abocats, la realitat és que el percentatge del total del pressupost de la Generalitat destinat a polítiques socials ha disminuït des del 2003. Si el 2003 era un 55,5% del total, enguany és un 54% que augmenta respecte dels anys 2007 i 2009, que va ser del 54% i del 51,6%, respectivament. Aquest descens del total de recursos utilitzats per a les polítiques públiques ha anat acompanyat, en canvi, per un increment del 61% des del 2003 del personal que està lligat directament o indirectament a l’empresa pública que implementa aquestes polítiques. L’augment del personal, combinat amb el descens dels recursos utilitzables, ha tingut una conseqüència inevitable: la ineficiència.
Quarta i última consideració. Els ajuts a les vídues o als infants han estat ridículs. En quatre anys, la pensió de les vídues han augmentat 7 euros mensuals i les famílies reben 36 euros més per infant que fa quatre anys. La sanitat ha estat un altre aspecte important de la gestió del Govern. Tot i la introducció del cèntim sanitari, el temps d’espera a la sanitat pública catalana és molt superior a la mitjana espanyola.
I més enllà de la gestió, a l’hora de fer balanç del tripartit cal parlar, també, del a projecció de la imatge del Govern, atès que ha contribuït a la desafecció política que predomina a Catalunya. De fet, el Govern no ha sabut crear confiança. Ans al contrari. El tripartit no ha sabut gestionar l’acord entre tres partits politics diferents, segurament perquè eren massa diferents. Les tensions entre els uns i els altres han estat constants i el president no ha esdevingut l’autoritat interna cohesionadora fins i tot en qüestions tan importants com la Llei d’Educació. Els tres partits s’han fet servir del Govern en benefici propi. Preservar el perfil propi i acontentar el respectiu electorat han estat les prioritats per sobre, és clar, del bon funcionament del govern. Cada departament de la Generalitat s’ha convertit en un compartiment estanc, el que ha debilitat la figura del president i ha generalitzat la sensació de desgovern. Sensació que en el cas del PSC s’ha agreujat per la supeditació als interessos del PSOE. En fi, que el president Montilla no ha imposat la seva autoritat ni als socis ni a la cúpula federal del PSOE.
L’evolució o la involució de l’autogovern ha dominat l’ultima legislatura. Segons fonts del Govern, l’estat ha transferit a la administració catalana 19 competències. Tot i que l’oposició les redueix a 11 competències, el que és evident és que és un nombre molt inferior als 40 traspassos que l’acord tripartit preveia aconseguir en aquesta última legislatura. Els recursos presentats al Tribunal Constitucional contra l’Estatut van donar pas a quatre anys d’incertesa, que la sentència contrària a l’autogovern català va agreujar. El fet de menysprear, i finalment rebutjar, la voluntat democràtica expressada pel poble de Catalunya en referèndum ha tingut el seu efecte: avui dia hi ha molta gent que qüestiona l’encaix de Catalunya a Espanya. I en aquest sentit, el govern tripartit no ha pogut liderar la resposta a la sentència del TC pels constants desacords entre els socis i per la incapacitat del PSC d’enfrontar-se al PSOE de Madrid. En una de les situacions polítiques més complicades des de l’adveniment de la democràcia, el Govern s’ha vist superat pels fets i per la societat civil, cosa que ha fet més palès que mai que aquest govern no ha sabut liderar el país.
Un govern format en clau esquerrana per aparcar la reivindicació nacionalista ha estat superat pel debat sobre l’autogovern, que ha estat determinant. I això ha perjudicat ERC més que no pas als altres dos socis. La seva aposta per nacionalitzar el PSC ha estat un fracàs, fins al punt que l’actual campanya electoral socialista es decanta per l’espanyolisme més que mai, i a sobre ha tingut el cost de patir una escissió interna dels sectors més nacionalistes. I tanmateix, l’aposta d’ERC només té dues explicacions possibles: la incapacitat de fer la lectura política correcta en cada moment o bé, tot i fer-la, la incapacitat de trencar un govern desbordat i desgavellat. La intenció última d’ERC ha estat mantenir-se en el poder per sobre de qualsevol altra consideració.
Fracàs i decepció. Aquest és el balanç del tripartit presidit per José Montilla. Pot ser Catalunya havia de conèixer quins eren els límits de l’aliança entre partits tan diferents com PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA. En el primer tripartit ja va demostrar que l’aposta no havia estat molt positiva per al país. És per això que el segon tripartit ja va arrencar amb més oposició que no pas el primer. El resultat final és evident fins i tot per al president Montilla: és una fórmula esgotada, que fóra perjudicial repetir. Cosa que invita al canvi. La història és una concatenació d’etapes i fases. La del tripartit, per tant, ja ha passat.
F
UNDACIÓ CATDEM. Blog Dret a Decdiri. 2010/11/11
