El programa electoral aprovat per Convergència i Unió el darrer diumenge dia 12 de setembre, conté, entre d'altres, la reivindicació del Concert Econòmic. Segons ha fet saber CiU, l'any 2012, aquest concert serà reivindicat davant el govern espanyol per així obtenir un règim fiscal com del que ja en gaudeix la Comunitat Autònoma Basca i la Comunitat Foral de Navarra. Podríem parlar a bastament sobre la responsabilitat històrica d'aquells qui no volgueren el concert en qüestió durant les negociacions en l’època de la transició, però enguany paga més la pena cercar noves possibilitats de futur que no pas retreure’ns el passat.
El concert econòmic és una necessitat de Catalunya, i en conseqüència, plantejar-lo és tot un encert polític. A banda de ser una eina indispensable per a la recuperació econòmica, i per damunt dels debats sobre el referèndum, tenir la possibilitat d’autogestionar i auto-legislar la capacitat financera del país, és un pas endavant clau per a l'autogovern. Fet i fet, és cert que la sobirania fiscal no garanteix una sobirania plena, tanmateix, la possibilita.
El Concert és un sistema que atorga capacitats normatives i d'autonomia en la gestió i la recaptació d'imposts, i que alhora obliga a transferir una quantitat pactada amb l'estat, per fer front a les despeses generals - en relació a la participació en el PIB nacional -. A la pràctica, a banda de recaptar l'IRPF, l'impost de societats, l'impost sobre la renda dels no residents, l'impost sobre el patrimoni, l'impost de successions i de donacions, l'IVA, l'impost de transmissions patrimonials i d’actes jurídics documentats, els impostos especials, l'impost de joc i tasses i els tributs municipals entre d'altres, el Concert atorga la capacitat de normativitzar aquests impostos. Per posar un exemple, Catalunya podria legislar les vacances fiscals de les empreses de nova creació, tal i com va determinar la sentència del Tribunal de les Comunitats Europees de Luxemburg l’11 de setembre de 2008. El Concert ha estat la clau de l'autogovern per al País Basc i per Navarra, i de fet, el consens polític es unànime pel que fa la seva idoneïtat. En aquesta qüestió no hi ha ni dretes ni esquerres, ni partits nacionalistes ni espanyolistes. El consens és, com he dit abans, unànime i absolut.
A Catalunya però, sembla que alguns partits no comparteixen la mateixa responsabilitat de país. El viceprimer secretari del Partit Socialista de Catalunya, el Sr. Miquel Iceta, va dir que “el concert no comporta elements de solidaritat interterritorial”. Probablement, pagaria la pena que els seus companys bascos o navarresos li procuressin un curset monogràfic sobre el finançament. Un cop més, el PSC ens fa veure de manera clara quina és la seva prioritat pel que fa el binomi Estat-Catalunya. Tot plegat, són els socialistes – en el govern els últims vuit anys- els qui haurien de saber, de primera mà, que és a l’administració central a qui pertoca ser solidària amb Catalunya.
Tenint en compte que la futura composició del Parlament espanyol pot necessitar el suport dels partits catalans, aquests, per contra, hi podrien tenir molt a dir. Per tant, una posició unificada i clara del govern català i dels principals partits catalans pot esdevenir un element de pressió molt important. El PSC no pot jugar a electoralismes amb aquest element. Tot i que, un cop més, les prioritats dels socialistes tornen a decebre Catalunya.
FUNDACIÓ CATDEM.Blog Dret a Decidir
